Dilemes de la nova era digital: Quin ús fa el meu fill/a dels videojocs?

Proveu de posar al “Google” les paraules “videojocs” i “educació” i podreu comprovar com el 95%  de les primeres entrades  que us apareixen  mostren un punt de vista positiu del seu ús. Ara bé, a tots nosaltres se’ns ocorren un ventall ampli de “pors” i conseqüències negatives d’un ús inadequat d’aquests jocs.

No és nou el dilema de la restricció dels videojocs als nostres fills, però darrerament encara s’eixample més quan a vegades ni nosaltres mateixos sabem fer un ús saludable del “WhatsApp”,  “Facebook”, “Twitter”, “Instagram”, “Tablets” en general i les mil i una opcions digitals que ens ofereix aquesta nova era que vivim.

Les generacions que estan creixent es troben en un àmbit digital, de tal manera, que les seves formes de comunicació i les seves relacions estan vinculades amb les noves tecnologies.

Són generacions que creixen rodejats d’estímuls digitals i que és bo que els sàpiguen utilitzar. A més, cada vegada són més els professors de primària que consideren que els videojocs poden funcionar com un “estimulant mètode d’ensenyament” i opinen a més que tenen una “gran capacitat pedagògica” i els utilitzen a les seves aules.

També és cert que els videojocs poden afavorir d’una manera molt atractiva tot d’habilitats cognitives com pot ser l’atenció, els reflexes, habilitats espacio-temporals, de comunicació verbal i no verbal i fins i tot, depenent de la tipologia del joc, poden contribuir a educar continguts educatius positius. És més, determinats jocs s’utilitzen per treballar àrees com l’atenció i l’autocontrol amb infants amb TDAH; d’altres s’utilitzen amb infants amb autisme; i, fins i tot, la Universitat de Virgínia i la Universitat de Washington anuncien un estudi on explicaven els avantatges de certs videojocs amb infants amb diabetis per treballar l’autocontrol que incidia en el control metabòlic.

Anys enrere sentíem sovint, entre d’altres crítiques, el problema del sedentarisme fruit de dedicar massa hores del temps d’oci a les “maquinetes”. Actualment, aquesta crítica queda superada per jocs com la Wii que reprodueix els moviments realitzats a la vida real.

Ara bé, tot aquest reguitzell d’avantatges no ens excusa d’un diàleg crític, perquè el món digital ens ofereix noves oportunitats, noves formes d’entreteniment, de comunicació i de relació amb els altres. Però no és l’única, cal educar els nostres infants per fer-los competents, però competents en tots els àmbits, tant en el món digital, com en el món real.

Els videojocs, i més els que solen estar més de moda no estan lliures de continguts. Molts són plens de violència i estereotips de gènere. I sent sincers, vivim en una societat on massa sovint s’anuncia per a la televisió problemes de violència familiar i concretament contra el gènere femení. No significa que siguin conseqüència dels videjocs, o si més no, com a causa única. Però com a educadors cal tenir present quines informacions reben els nostres infants i de quina manera la interioritzen dins la seva forma d’entendre el món. Per tant, és bo dedicar estones de converses fresques i naturals amb ells sobre la vida. Per exemple, és contradictori que deixem que els infants juguin amb jocs on hi ha un gran índex de imatges violentes i de mort, mentre que se li evita poder afrontar una experiència de mort natural com és assistir a un enterrament.

Deixar jugar videojocs a fills amb alts components de violència  i sexisme és una decisió pròpia de l’estil d’educar de cada família. Existeix certa edat que és bo que l’infant tingui certa autonomia a l’hora d’escollir el seu joc. Ara, cal tenir clar que la figura de l’adult és d’acompanyar i posar límits. Aleshores, caldrà debatre al nucli familiar per decidir a on es posa la frontera del límit, si bé en una tipologia concreta de videojocs, si bé en els moments en què pot jugar-hi o en la quantitat d’hores setmanals o bé tot plegat.

Tampoc cal caure en l’error de creure que l’infant “absorbirà” absolutament tots els continguts “no educatius” del videojoc. Ja que allí hi serem nosaltres per, no només limitar l’ús de les noves tecnologies, sinó a més per explicar i oferir-li noves experiències.

És important no perdre el nord i que l’era digital i atrafegada que vivim no ens faci perdre el gaudir de moments de parar i “no fer res”, que també són educatius, moments de conversa familiar, moments de joc simbòlic i altres jocs tradicionals amb els nostres fills, moments de gaudir de la natura, moments… Perquè per molt sofisticades que arribin a ser les noves tecnologies no arribaran mai a ser l’aire fresc, l’olor d’una flor de bon matí o les pessigolles d’un pare.

L’època de revolució digital que ens planteja molts dilemes. En un enfoc molt interessant de Ramon Breu en “La pantalla infinita” ens explica que “ara dediquem més hores a estar-nos davant d’una pantalla que a qualsevol altra ocupació i això ens ha generat un nou llenguatge, una nova percepció de les coses, nous costums, una nova cultura” (peu de pàgina). Cada vegada estem més acostumats a actuar amb el mode “multitasca” en comptes de focalitzar tota la nostra atenció a una acció. L’actualitat ens exigeix aquest diàleg crític amb nosaltres mateixos, per parar i pensar: Quin ús faig del món digital?  i com puc gestionar tot aquest món digital per fer més reconfortant i saludable la meva vida? És molt interessant establir aquest diàleg amb nosaltres mateixos i després amb la parella, amb els amics, per poder utilitzar les tecnologies al nostre servei i no ser servidors de les tecnologies. Eduquem infants perquè dominin l’era digital, però no perquè l’era digital els domini a ells.

Elisabet Habimana Jordana

Psicopedagoga i mestra del Centre Psicopedagògic l’Espiral

Breu, R. (2013). La pantalla infinita. Manual contra l’analfabetise mediàtic. Barcelona: Rosa Sensat.  (peu de pàgina)