ARTICLES I INFORMACIÓ D'INTERÈS

ARTICLES I INFORMACIÓ EN RELACIÓ A LA COVID-19

Com podem parlar del coronavirus als infants?

Trastorn de l'espectre autista i coronavirus: informació per a les famílies

Un encierro sin secuelas (article El Periódico)

Guia per a la gestió de les relacions i la convivència durant el confinament per l'epidèmia del COVID-19 (COPC)

Conte: tu cuides de mi i jo cuide de tu, un conte audiovisual sobre el coronavirus

Conte del coronavirus 


PUBLICACIONS


Què és la deglució atípica i com la tractem?

Establint vincles


Quins passos seguim davant d'un problema d'atenció i/o hiperactivitat?

Quines són les més adequades a cada etapa del desenvolupament del vostre fill/a


Dilemes de la nova era digital: Quin ús fa el meu fill/a dels videojocs?


Dificultats en la lectura

Geni

Límits: ens costa dir "no" als fills?


QUÈ ÉS LA DEGLUCIÓ ATÍPICA I COM LA TRACTEM

El vostre fill o filla es passa la major part del temps amb la boca oberta i la llengua fora? Té poca força als llavis, respira per la boca, mastega amb la boca oberta i té les dents incisives avançades? Aquestes característiques podrien respondre al que es coneix com a deglució atípica.

La deglució atípica consisteix en un inadequat ús de la llengua en la deglució, on aquesta fa pressió contra les arcades dentàries produint una malformació. En el cas dels infants, aquests hàbits de pressió poden interferir en el creixement normal de les dents, afectant també a la musculatura oro facial. La deglució atípica es pot presentar tant en     Seguir llegint...

QUINS PASSOS SEGUIM AL CENTRE ESPIRAL DAVANT D´UN PROBLEMA D'ATENCIÓ I/O HIPERACTIVITAT?

El TDA/H (trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat), és aquell trastorn que es caracteritza per la manca d’atenció, impulsivitat i/o sobreactivitat, i que suposa per a l’infant una afectació significativa en el funcionament acadèmic i social.

Quins són els passos que seguim des de l’Espiral Centre Psicopedagògic davant un problema d’atenció i/o hiperactivitat?

El primer pas és establir un diagnòstic. Per fer-ho realitzem una avaluació, tenint en compte la simptomatologia i la història personal. L’avaluació consisteix en conèixer la història personal de l’infant a través d’entrevistes als pares i mestres, i de l’observació al propi infant,  així com l’administració de tests específics d’avaluació de l’atenció sostinguda, selectiva i dividida i de la resta de les funcions cognitives.    Seguir llegint...

DILEMES DE LA NOVA ERA DIGITAL: QUIN ÚS FA EL MEU FILL/A DELS VIDEOJOCS?

Proveu de posar al “Google” les paraules “videojocs” i “educació” i podreu comprovar com el 95%  de les primeres entrades  que us apareixen  mostren un punt de vista positiu del seu ús. Ara bé, a tots nosaltres se’ns ocorren un ventall ampli de “pors” i conseqüències negatives d’un ús inadequat d’aquests jocs.

No és nou el dilema de la restricció dels videojocs als nostres fills, però darrerament encara s’eixample més quan a vegades ni nosaltres mateixos sabem fer un ús saludable del “WhatsApp”,  “Facebook”, “Twitter”, “Instagram”, “Tablets” en general i les mil i una opcions digitals que ens ofereix aquesta nova era que vivim.   Seguir llegint...

ESTABLINT VINCLES


Portar els fills a una escola és un fet transcendental i importantíssim per a les famílies. De fet, la tria d’escola sovint genera llargues reflexions i debats per als familiars de les criatures. Cada nucli familiar ens dóna, als especialistes de l’educació, la confiança i ens deixa durant l’horari escolar el seu tresor més preuat.

Afortunadament, la relació entre escola i família acostuma a ser fluïda i positiva, i en aquests casos tot és fàcil. Ara, en alguna altra ocasió, esdevé complicada, sorgeixen malentesos, recels, retrets i desconfiances. Seguir llegint...

Publicat l'octubre de 2015

QUINES SÓN LES JOGUINES MÉS ADEQUADES A CADA ETAPA DEL DESENVOLUPAMENT DEL VOSTRE FILL/A

El joc és una eina amb la qual infants poden expressar les seves emocions, comunicar-se, assentar experiències viscudes i elaborar allò traumàtic, fantasejar, crear, aprendre i conèixer el món que els rodeja.

En funció de l'edat dels infants, podem potenciar determinats aprenentatges i és aquí on pares, mares i docents els han d'acompanyar jugant amb ells i facilitant-los les joguines més adequades. Quins són els jocs i les joguines més adequades a cada etapa? Us donem un cop de mà! Seguir llegint...

Publicat el setembre de 2015

DIFICULTATS EN LA LECTURA

Durant l’escolaritat els nens i les nenes van adquirint habilitats que els serviran per al aprenentatge. Una de les habilitats que els servirà al llarg de tota l’escolarització i la vida adulta és la lectura. La lectura s’aprèn a partir d’un procés llarg però de manera natural, tranquil·la, relaxada, progressiva i agradable. Tot i així, hi ha infants que, tot i avançar en el procés, tenen dificultats.


Sovint, podem detectar aquestes dificultats en l’actitud del nen o nena. A vegades evita llegir en veu alta, es perd durant les lectures grupals, li canvia la cara quan els parles de llegir, li entra tos, set, ganes d’anar al lavabo, es deixa sons, canvia lletres o, fins i tot, paraules… Aquesta situació de bloqueig esdevé un mur molt alt, una batalla perduda abans de començar, una lluita contra unes lletres que sembla que no tenen cap sentit. Aleshores és quan hi ha dificultats d’aprenentatge de la lectura i és quan es fa evident que calen noves rutes d’accés perquè totes les lletres que ballen damunt el paper adquireixin significat.

Hi ha dues rutes per aprendre a llegir: la fonològica i la lèxica. La ruta fonològica, és el primer graó de l’aprenentatge de la lectura. Aquesta ruta permet assignar a cada lletra el seu so i d’aquesta manera es poden descodificar les paraules que llegim.  Pel que fa a la ruta lèxica, que es desenvolupa després, és la que permet accedir al llenguatge escrit de manera gairebé automàtica ja que es descodifiquen les paraules de manera global, captant el significant amb un sol cop d’ull. Sigui quina sigui la ruta que fem servir per llegir, hem de potenciar-la al màxim per dur a terme una lectura eficaç.

Els estudis neuro-científics actuals constaten una sèrie de dades sobre el cervell humà que ens parlen de la complexitat del mateix, però també de la grandesa de la seva plasticitat. Així, podem comparar el cervell a un múscul. Si volem treballar-lo, ho hem de fer amb constància. D’aquesta manera, com més entrenem la lectura, millors resultats obtindrem.


Per últim, hem de desenvolupar altres habilitats que també estan involucrades en la lectura, com l’atenció, la memòria i el raonament. Aquestes habilitats ens permetran tenir una lectura realment eficaç tant a nivell qualitatiu com comprensiu. Si les entrenem correctament, amb esforç i perseverança, podrem assolir el que ens pot semblar impossible: ser bons lectors.

Publicat el març de 2019

GENI

Hi havia una vegada un pet de melmelada i una nena que era invisible. La Geni era una nena invisible, invisible per què no la veien? No, no, invisible perquè no la coneixien. Els seus pares (que havien triat per a ella un nom ben important… Maria Eugènia, es dirà Maria Eugènia), els seus mestres i els seus companys (que de seguida van pensar que Maria Eugènia no s’esqueia per una nena tan petita i tan riallera) la veien cada dia. I la Geni, ja s’ocupava ja, que la miressin constantment. La mestra ensenyava les multiplicacions, la Geni les aprenia més de pressa que ningú. A vegades, a classe, la Geni semblava repel·lent quan feia les seves explicacions. Era molt activa i molt experta en fer preguntes impertinents i, sovint, difícils de respondre per la mestra. També era la primera en mostrar-se motivada per nous continguts i, curiosament, la primera en abandonar quan havia sacietat tot el seu interès.

La Geni era de plorera fàcil, sempre s’emocionava per tot, i s’enfadava, i tenia poca tolerància a la frustració, i era perfeccionista i meticulosa com n’hi ha poques. Era molt respectuosa amb les normes, perquè les entenia i tenia un gran sentit de la justícia i els valors morals, per això s’enrabiava tantíssim quan veia que els altres no les complien. Això sí, no tenia inconvenient en qüestionar tot allò que no trobava bé. Molts dies la Geni se sentia diferent i com que tenia molta imaginació no necessitava els altres companys per jugar, el seu món interior era prou ric. Els pares i els mestres deien ben sovint… “mira que és maca la Geni, però tan difícil!” I és que els pares i els mestres, com a bons animals socials, ben carregats de prejudicis i creences, no veien més enllà d’una nena riallera. Sovint havien sentit parlar d’homes i dones que eren especialment dotats per la música, les matemàtiques o la ciència, però no creien que això els pogués passar a les criatures, i és clar, tots els pares creuen que el seu fill és molt llest, o que la seva filla toca millor que ningú el piano. També estaven convençuts que els nens llestos, aquells que són intel·ligents de debò els veus venir d’una hora lluny: són tan ben plantats, i tan polits, i tan educats, i treuen tan bones notes, i tan miops (perquè, és clar, és sabut que les ulleres són un tret indestriable de la intel·ligència). I quan sentien a dir que uns pares explicaven sense por que la seva filla tenia altes capacitats, remugaven en veu baixa “Quina sort! Ja tenen la feina feta” o, per contra, “Pobra gent, això sí que és un bon problema!”

Doncs pares i mestres, sapigueu que ni és una benedicció divina ni una maledicció endimoniada, el fet de tenir altes capacitats. És, tan sols, una característica més de tots els nens i nenes que hi ha per les cases i les aules del nostre món. Es calcula que entre 4 i el 6% de la població escolar té algun tipus d’alta capacitat, ja sigui en forma de talent o superdotació; també es calcula que entre el 15 i el 20% de la població general té altes capacitats. Així doncs, com és possible que només un 2% d’aquests alumnes són identificats? Pares i mestres, cal que aparquem les falses creences i els falsos mites entorn de les altes capacitats i que ens posem les ulleres de la humilitat per detectar, entre tots els nostres alumnes, aquells que destaquen per les seves capacitats intel·lectuals. També cal que es posin en marxa pautes d’actuació en forma de pràctiques i programes recollits en el protocol del Departament d’Ensenyament. I la Geni, que és com és, continuarà sent una nena activa, encuriosida i plena de preguntes. I se sentirà diferent, com tots en algun moment, però se sentirà compresa i acompanyada, i podrà desenvolupar tot el seu talent sense vergonya i sense por. Pares i mestres aprendran a valorar les seves fortaleses i a respectar les
dificultats que tindrà, com tots, en algun moment. 
Elisabet Busquet – Centre Espiral
                                                 Publicat el juny de 2021

LÍMITS: ENS COSTA DIR "NO" ALS FILLS?

Se sap que la família és un dels principals contexts de desenvolupament dels infants i dels joves, i per això les pautes de criança dels pares tenen molt impacte en el seu desenvolupament i marquen el tipus de conducta.

Els aspectes que incideixen en les pautes de criança són: el grau de control, l’ambient comunicatiu, el grau de maduresa que s’exigeix als fills i l’afecte de la relació. Aquestes pautes es combinen donant lloc a quatre estils educatius diferents: estil democràtic, estil autoritari, estil permissiu i estil indiferent.

Establir límits és una manera de fer saber als fills que els pares es preocupen per ells, els estimen i els respecten. També els ensenya la manera de conviure adequadament amb altres persones i afrontar nous reptes per arribar a ser feliços, creatius i responsables. Així mateix, les normes i límits ajuden a millorar la convivència familiar, però alhora tenen un clar sentit educatiu i ajuden els nens a créixer i madurar. I com establir aquests límits? Hem de posar moltes o poques normes? Hem de castigar els nens si no les compleixen?... S’aconsella: no posar gaires normes, només les imprescindibles; expressar-les amb claredat, fent servir un llenguatge senzill i que especifiqui exactament què s’espera d’ells; han de ser raonables i adients a l’edat; han de ser consensuades pel pare i per la mare, actuant ambdós de la mateixa manera, per tal d’evitar manipulacions per part dels fills; i alhora, les conseqüències de l’incompliment cal que siguin negociades.

A vegades ens costa dir “no” als fills, i això pot comportar conseqüències negatives sobre tota la família. Aquests nens presentaran diversos problemes, com: adquisició d’un sistema de valors poc consistent; falta de respecte; tendència a la manipulació; seran molt capritxosos, de manera que quan no se’ls satisfacin els seus capritxos manifestaran violència verbal i/o física; tendència a l’egoisme i la indiferència; desobediència i indisciplina; actitud amenaçadora...

Dir que “no” mai s’hauria d’interpretar com un rebuig ni un atac als fills, sinó com una prova que creiem en la seva força i en la seva capacitat de madurar.

 

Departament de psicologia del Centre Psicopedagògic l’Espiral